
Sortim de Barcelona animats: tot són bromes sobre com seran les coses
per lÀfrica, però... Ni ens podíem imaginar que
estàvem tan equivocats!
A laeroport de la nostra pròpia ciutat ja ens trobem amb els
primers problemes: bitllets que no existeixen per enllaços que ja estan
plens. Un de nosaltres té el bitllet fins a Brussel·les confirmat,
però des dallà no pot volar a Bamako; el pes del grup
(4 en total) permet que, finalment, tots puguem volar fins el nostre destí...
Lavió fa una escala tècnica - no sé quin tipus de tècnica- a Ougadougou, una pista de pols dun aeroport de joguina. El personal de pista està petant la xerrada a 50 m de lavió aterrat i els que pugen a recollir i netejar lavió, juguen a fer la neteja; van tots vestits de verd, però cap uniforme és igual. Aquesta és la tònica de tot Malí, i potser tot Àfrica Negra, un voler ser però quedar-se en lintent.
Arribats a Bamako, anem caminant des de lavió fins a laeroport,
on passem els controls pertinents i anem a buscar els trastos (dos per persona).
Una allau de col·laboradors - tots ells amics desconeguts- ens volen
ajudar a pujar, a dormir, a portar, a carregar i tot allò que se us
pugui acudir. Després de mitja hora, aconseguim tenir tots els nostres
paquets i fins i tot un guia que ens promet que ell és el millor que
ens podria passar a Bamako: li diuen Grand pare. Aquest nou
amic ens ensenya cartes de recomanació en tots els idiomes imaginables
i també fotos dell amb quasi tothom, com en López amb
el senyor de blanc, barret de punxa i bastó doblegat.
Ens porta a casa seva, bé, a la seva feina i ens dóna dues
habitacions on deixem els trastos abans danar a sopar per Bamako.
Al ser de nit, no ens fem la idea del caos regnant a tota la ciutat, tan
sols captem la pols i la calor del nostre primer contacte amb el poble
més gran dÀfrica.
Katacrock! Ens estimbem amb el cotxe, i és que van com
bojos per carrers sense asfaltar i sense semàfors, amb senyalitzacions
que només decoren el paisatge! El cotxe on anem nosaltres és
envestit per un P-405 i va a petar contra una biga en T, i sort que era una
biga, que si no, acabem al clavegueram. Ens fan baixar i amb un altre cotxe
que paren a latzar (allà tots són col·legues) ens
porten cap a lhabitació.
Al matí volem anar cap a Daari, però veiem una mica magre poder
comprar i agafar el bus el mateix dia, així que decidim llogar un cotxe
amb xofer per poder marxar a primera hora de la tarda.
Anem
a comprar i al súper ens peguen una clatellada curiosa: 27.000 pta.
(108.000 CFA) per dues caixes plenes de llaunes i arròs: és
més car que Suïssa! Ens resulta curiós, ja que ens vàrem
gastar més del que seria un sou i mig dun treballador malinès.
Bé, ens ho podem permetre... quin remei!
Comença el viatge i comencen les sorpreses: creiem que Daari estava
a 800 km i resulta que està a 1.200 km! A les 3 de la matinada parem
a dormir a un campament i tranquil·lament, al matí següent
continuem el viatge.
Abans
però, fem dONG i comencem a repartir galetes; en poca estona
la cua de nens és interminable, però les galetes ja shan
acabat, de manera que comencem a donar arracades i barretes energètiques.
Prou! Ens tiraríem tota una vida donant coses i no en tindrien mai
prou.
Seguim el viatge una mica més descarregats i cap al migdia arribem
a Daari, on anem a veure en Salva i ens apalanquem al campament, sota
la Mà de Fàtima de lHondure. A la tarda anem a fer
totxos del bloc. Que difícils que són! Serà que estem
cansats del viatge o del Jet lag duna hora...
Hora de muntar el campament, ordenar, sopar i dormir. Lendemà,
a 2/4 de sis, ja tenim nens pidolant pel campament. A les 7 h anem a escalar
la Normal de el Wanderdu: via fàcil i assegurada, ja va bé per
començar. Baixem fent una volta per darrera de la Mà de Fàtima,
pel trekking habitual que passa per Garmi, un poblat abandonat molt guapo.
Un
camí empedrat baixa el grau de Garmi abandonat fins al Garmi habitat,
al pla del costat de Daari. Lantic poble de dalt va quedar abandonat
per la manca daigua. Lestació de les pluges cada cop és
més curta i seca.
Laigua pel nostre campament ens lhauria de portar lHondure, però anem nosaltres mateixos a casa den Salva a buscar-la. A sopar i a dormir. Passem uns quants dies més escalant al totxo, a Wander Debliou i al Kagatondo.
El viatge pren un altre color no tan agradable a Daari. Fins aleshores ho
teníem tot controlat i quan sortim del desert de sota les parets, tot
comença a ser una lluita: agafar lautobús, agafar un taxi,
menjar, visitar un poble... Tot sha de negociar, sabent dentrada
que testan prenent el pèl. Es
tracta doncs, de deixar-sel prendre el mínim i que ells se nadonin
que tu ja saps que te lestan prenent. Aquesta negociació constant
acaba amb la paciència del més sensat i hi ha dies que prefereixes
no sortir de lhotel.
Algún dia de febre i cagarrines - no gaires, per sort!-. I per fi visitem el Dogon. Amb guia, és clar, i segons ell, el millor (tot i que a nosaltres sempre ens quedarà el dubte). Passem quatre dies i tres nits donant voltes pel Dogon: és guapo, però potser hi ha pobles més guapos que els que nosaltres visitem. Pel que mhan comentat els col·legues, ells van anar més al nord de la falaise. Nosaltres som més al sud, on els pobles de la paret ja estan deshabitats. Pel que mhan explicat, al nord, encara nhi ha algun dhabitat.
Un viatge curiós en carreta ens deixa a Bankas i al matí següent anem cap a Sevaré i cap a Bamako. Tenim pressa per arribar a la capital, ja que a Mopti no es poden treure diners amb la targeta visa, i la pasta ja sens ha acabat.
A Bamako tornem a trobar al Xavi i a lOlga (uns amics de Tarragona
amb els que hem anat coincidint). Ells ja van cap a Dakar i els acompanyem
a lestació. A canvi, ens ensenyen un lloc per dormir que
està bé i un parell de llocs on menjar per pocs diners.
Ens esperen 5 dies a Bamako, que després de lexperiència
del primer dia, no sens presenten gaire encoratjadors.
Ens
passem un dia sencer per comprar i tornem a lhabitació carregats
com rucs. A lendemà preparem els equipatges, tots ben embalats,
doncs corren perill dins la bodega de lavió.
Bamako es caracteritza per la calor, la pudor, el soroll i la pols. El conjunt
no resulta gaire agradable per passejar pels seus carrers; tot i així,
ens passem tot el dia donant voltes, principalment pel mercat. Tots els carrers
- excepte dos- estan sense asfaltar i el clavegueram és al descobert,
deixant anar el seu alè pestilent i putrefacte. A lèpoca
de pluges suposo que laigua deu córrer cap a les clavegueres,
però actualment (desembre) la merda està estancada. Caminem
sobre una catifa de papers, plàstics i residus orgànics indefinits.
Aquest és el millor reciclatge que es pot fer, doncs el bestiar menja
tot allò comestible daquesta capa de deixalles i la resta es
va descomposant per lacció mecànica de les trepitjades
humanes fins que arriba lèpoca de pluges. Aleshores laigua
sho emporta tot i queden els carrers nets: bona manera destalviar
en infrastructures sanitàries, escombres, escombriaires, camions descombraries,
etc. Hem daprendre molt dels malinesos!. ![]()
Sacosta lhora de marxar. Ja tenim un taxi emparaulat des de
fa 5 dies i ens ve a buscar mitja hora abans del previst... és
clar, li pagarem 5 vegades més del que val el trajecte fins laeroport.
(ell però, ens en demanava 7 cops més del preu normal).
Un cop a laeroport, i fins a lúltim moment encara,
volen treure alguna cosa més de nosaltres i ens volen canviar monedes
espanyoles, italianes, franceses i alemanyes per CFA. Per sort o per desgràcia
no ens queden CFA - almenys a mi- i la negociació sacaba
ràpid i se nobliden. Ens ho semblava però, perquè
al cap de pocs minuts tornen a venir amb la mateixa cançó.
Per fi, pugem a lavió el dia de cap dany i tot sembla que poc a poc va tornant a la normalitat i a la rutina europea, que no sé si magrada però sé que la necessitava.
A laeroport de Barcelona la família ens ve a buscar però els fem esperar: sha perdut un bulto i no saben quan arribarà. Després duna hora i mitja, marxem deixant les dades i ens diuen que ja ens faran arribar el paquet... això és el que diuen, però ja no ens fiem de res.
Personalment, he de pair tot el que ha passat: el viatge, la gent, els menjars, els mosquetjos no importants però en definitiva, mals rotllos que saben greu i shan dassimilar.
He dassaborir tot el que ha anat bé, que han estat moltes coses diferents i estranyes, però que és com han danar. Tornaré a Mali (i més temps potser) amb vehicle propi (això segur), amb moltes ganes descalar i amb paciència per negociar per tot.
Mali és un viatge per pair amb calma.