Tres espècies de Echinococcus poden ser paràsits dels humans:
La importància mèdica de l'Echinococcus granulosus (i del e multilocularis) rau a que pot causar hidatidosi que consisteix en la presència d'un o varis quists (hidàtides nom degut a l'apariència d'aquests quists, que contenen líquid i semblen plens de grans de sorra) a òrgans com fetge, pulmons, cor, cervell i altres.
La hidatidosi és endèmica a Espanya, principalment a les zones amb ramaderia extensiva com Aragó, Castilla León, Castilla la Mancha i Extremadura, La Rioja, Navarra... La incidència a humans està en 1,07/100.000. És una malaltia de declaració obligatòria. Els programes de control d'animals han fet que el nombre de casos en humans hagin passat de 396 el 1996 a 167 el 2003. A exàmens de rutina a l'escorxador es va detectar una incidència del 0.67% a cabres i bens.
És tracta d'una malaltia que amb el temps, en anar creixent els quists, pot ser molt greu (per la pressió que exerceixen damunt els teixits) i fins i tot mortal.
L'equinococcus granulosus és un cestodes que viu, quan és adult, als cànids. El gos és, generalment, l'hoste definitiu i va eliminant ous per la femta que contaminen el terra. La ingesta dels ous per humans o herbívors pot causar l'aparició dels quists.
Els adults, que viuen als gossos, són petits i es poden trobar en gran nombre adherits a la mucosa intestinal; fan menys d'1 cm i tenen 3/5 segments. L'escólex té 4 ventoses i un rostell prominent amb un doble cercle de 30/36 ganxos. A continuació té el coll , un altre segment en desenvolupament i un tercer segment gràvid que conté varis centenars d'ous.
Echinococcus granulosus
adult, amb les tres proglòtides
La larva metacestodes (hidatide) és ample, més o menys esfèrica, plena de líquid amb nombrosos protoescolex que donen l'aparença de sorra, càpsules i quists fills idèntics al quist pare.
Les hidàtides varia considerablement de mida segons on es troben (que pot ser quasi qualsevol organ del cos). Als del fetge (on més freqüentement es troben) poden arribar a 20 cm de diametre però els que es poden trobar a la cavitat peritoneal poden ser molt més grans i contenir varis litres de líquid.
Es troben a bens, molts altres herbívors i humans. A aquests, el quist creix lentament però al cap de varis anys pot arribar a fer 30 cm de diàmetre amb una càpsula d'1 mm envoltat de teixit fibrós reactiu. El quist sol estar ple de líquid i, si és viable, té una capa germinativa a partir de la qual sobresurten milers d'escólex. Aquests escolex sovint augmenten de mida, es fan vesiculars i es converteixen en colònies filles flotants dins el quist original. Al seu torn poden originar una tercera generació de quists al seu interior. El resultat és un sac que conté milers de futurs cucs adults preparats per infectar un gos o altre carnívor susceptible que s'alimenti de l'animal infectat amb el quist.
Quist hidatídic
L'adult viu a gossos i carnívors salvatges. Aquests eliminen ous per la femta que són ingerits per bens, cavalls i altres. Un cop al prim eclosionen i les larves penetren per la paret intestinal i entren a la circulació. Les larves, aleshores, es poden distribuir per tot el cos encara que la majoria acaben al fetge (altres llocs com pulmó, ossos, cervell...). Un quist pot contenir milers d'escòlex (cada un dels quals es pot convertir en un nou quist si es trenqués el quist, problema potencialment greu) . Aleshores es converteixen en quists hidatídics ja descrits. La infecció es transmet a l'hoste definitiu quan aquest ingereix un quist.
Els ous són molt resistents i poden sobreviure al terra més d'un any.
Les localitzacions més freqüents són el fetge i els pulmons però també poden haver-hi quists en el ronyó, cor, ossos, sistema nerviós central i altres òrgans. Els símptomes de la malaltia depenen de la localització i del volum dels quists. Quan es localitzen en òrgans vitals, poden produir-se símptomes greus i, fins i tot, la mort.
Les manifestacions clíniques són similars als d'un tumor de creixement lent que provoca pressió sobre l'entorn. Durant molts anys la malaltia pot ser asimptomàtica però acaben apareixent els efectes de la pressió que causa el creixement del quist (icterícia, hipertensió portal si està al fetge; hemoptisi i dispnea si esta al pulmó; manifestacions degudes a hipertensió intracraneal si al cervell com crisis epilèptiques etc ).
El trencament d'un quist hidatídic pot provocar una shock anafilàctic repentí amb mort en una persona previament asimptomàtica.
Com es transmet la malaltia ? L'herbívor ingereix els ous en menjar herba. L'home el pot adquirir quan el seu gos, després d'haver-se llepat la zona anal, li llepa la cara o en altres circumstàncies de mala higiene.
Els gossos o altres carnívors adquireixen el paràsit a partir de restes o cadàvers infectats (els protoescòlex, com els ous, són molt resistents).
El desenvolupament del quist a formes infectives triga entre un i dos anys.
La malaltia es diagnostica per:
El tractament implica l'extracció del quist (posible amb la seva inactivació prèvia injectant-hi formol).
També es pot donar una dosi elevada de Mebendazol.
La profilaxi d'aquesta malaltia implica evitar el contacte íntim amb gossos o gats infectats i desparasitizar-los regularment.
enrera